Sant Pere de Terrassa era, a finals del segle XIX, un dels principals productors de vi de Catalunya. Paradoxalment, un dels factors que va afavorir el creixement d’aquest sector va ser l’expansió de la fil·loxera per Europa.

França, el principal consumidor i productor, molt afectada per la plaga, no només no podia exportar sinó que necessitava comprar vins a les zones no envaïdes per la fil·loxera encara. La malura avançava lentament i va trigar uns trenta anys a arribar a Catalunya. Els santperencs es van espavilar a omplir de vinyes qualsevol terreny que fos mínimament cultivable i van fer un bon negoci aprofitant la demanda de França.

Alguns il·lusos creien que els pirineus frenarien la plaga. Altres confiaven en que es trobarien tractaments eficaços per a la fil·loxera. Uns darrers, com Bonaventura Castellet, gran expert en vinicultura, defensaven que s’havia d’arrencar els ceps i plantar-ne d’americans, que eren resistents a la fil·loxera.

Castellet va intentar convèncer als pagesos de la seva proposta però els productors, que estaven fent l’agost amb la situació, preferiren apostar pels guanys del present. No li feren cas i, tot i tenir molts reconeixements per la seva feina, va acabar oblidat, passant penúries econòmiques i morint jove, als 64 anys.

La fil·loxera, com ell havia pronosticat, va arrasar les vinyes de tot Catalunya, les de Sant Pere també, i els pagesos van acabar arruïnats.

Ja ho sabeu, quant el trobeu escolteu-lo bé i mireu de fer-li cas.